VACANCES DE NADAL Fa dos anys vaig passar les millors vacances de Nadal de la meva vida amb la meva família i alguns dels meus millors amics. Voleu saber com vam començar? El primer dia de festa va començar de la millor manera possible ja que els meus pares em van despertar amb la meva actual gosseta Themba. Desprès d’aquest meravellós despertar els dies van prosseguir tal com estaven planejats, passant temps amb la meva família i amics. Fins que va arribar la nit de Nadal, la qual els meus pares em van fer una sorpresa que consistia en portar-me a la meva millor amiga que viu a Noruega per passar el Nadal amb mi, a més a més hem va portar un regal que era un mallot de ballet. Immediatament després de donar-me el regal em vaig en recordar que l’esport preferit d’ella era el patinatge sobre gel, per això vaig decidir portar-la a la millor pista de gel de Catalunya i mentre que estàvem patinat ens vam trobar amb la meva cosina amb la qual vam decidir unir-nos. Els dies van continuar tal i com els esperava. En conclusió espero tornar a viure aquestes fantàstiques festes però amb més amics i qui sap pot ser amb més familiars i com la dita diu com més gent serem més bé ens ho passarem. Anna Conejos Jalencas 2n A
Fa dos mesos em va passar un fet molt important a la meva vida, un fet impactant que ho va canviar tot.
Un dia qualsevol vam anar amb el meu pare a donar una volta en moto, però a mig camí vàrem tenir un greu accident. Un cotxe es va saltar el senyal de stop i vam xocar. Al anar amb moto, nosaltres ens vam fer molt més mal que el senyor del cotxe. Va ser com un accident de pel·lícula, perquè al sortir volant de la moto va ser com si és parés el món en qüestió de segons, l’estona en què vaig sortir volant va ser com si posessin l’escena en càmera lenta fins en el moment en què caus i et preguntes “ què ha passat?”. Seguidament va venir l’ambulància i dos cotxes de policies per portar-nos a l’hospital. El meu pare Xavi es va trencar un dit, la cama i també el braç, per això el van haver d’operar. Jo únicament em vaig quedar “invàlida” durant uns tres dies.
En conclusió, que va ser un accident que em va marcar molt i que seguiré recordant tota la meva vida.
Una excursió diferent Un dissabte pel matí, la meva família i jo vam decidir anar de passeig pel bosc amb les bicicletes. Després d'esmorzar , la meva germana i jo vam anar a agafar les nostres bicicletes al jardí i els meus pares al garatge. Era la primera vegada que anàvem els quatre a passejar en família i estàvem molts contents. Quan vam arribar al bosc, primerament vam mirar per quin camí aniríem i seguidament, vam endinsar-nos dins del bosc per mirar la natura. Després de dues hores passejant, la meva germana va caure i es va fer mal al peu, però no teníem aigua per netejar-li. Jo recordava que hi havia una font un mica més enrere, així que vaig anar sola cap a la font però, quan me’n vaig adonar, no sabia on era i em vaig preocupar. Vaig estar molt de temps buscant als pares però no els trobava. Al final, vaig veure unes persones molt lluny i quan em vaig adonar que eren els meus pares, se’m van il·luminar els ulls. Els vaig abraçar i vam continuar l’excursió. Per acabar, vam tornar a casa i, a continuació, vam mirar una pel·lícula tots quatre a casa mentre dinàvem. En conclusió, espero no haver de tornar a passar per aquesta experiència i poder sortir a passejar sense espants en família.
L'any passat vaig anar a Menorca, una illa situada a les Illes Balears. Vaig anar-hi amb la meva mare, el meu pare i la meva germana i ens ho vam passar molt bé. La setmana abans de marxar la meva germana va preparar en un full totes les cales que visitaríem per quan arribéssim sabéssim que fer. El primer dia quan vam arribar a l’hotel, tots quatre vam quedar bocabadats perquè ens van atendre molt bé. Cada dia anàvem visitant una platja, vam llogar una barqueta que anava amb pedals i tenia un tobogan. Vam veure que l’aigua era transparent com un mirall i blava com el cel. Ens ho vam passar molt bé, però el dia següent els meus pares no es van poder aixecar del llit durant el matí. Ells deien que era com si un tauró els hi hagués mossegat la cama! Sabeu de que era? Era de pedalar tota la tarda la barqueta pel mar. Seguidament la meva germana i jo vam anar a una farmàcia a demanar una crema per les agulletes i ens la van donar. Després d’una hora de ficar-se la ja estaven més bé. En conclusió, m’agradaria reviure aquestes vacances, perquè vam riure molt i van ser molt bones vacances.
Tota una vida La meva mare es diu Toñi Pacheco i és una persona 10. Des de petita s'ha sabt ganyar la vida. Més tard qan ja era major d'edat s'havia d'aixecar molt dóra per portar a les seves germanes a l'escola i anar a treballar. Tots els diners que guanyava els invertia en la meva família. Passats un anys, les seves germanes havien crescut i tenien vida pròpia, la llastma va ser que en poc temps va passar una cosa terrible... resultava que la mare de m'he mare patia cáncer. Els metges van enterar-se quan ja no es podia salvar, amb mala sort, al cap d'uns dies va morir. Quan tota la família va enterar-se de la tragedia van fer ruis amb totes les llagrimes que les queien i, finalment, van passar un anys i quan jo vaig néixer no vaifg tindre l'amor d'una àvia... En resum, la meva mare ha patit molt però mai a llençat la tovallola, és un gran exemple a seguir.
ELS 9 FUETS L’any passat vam anar amb els escoltes de campaments al Cadí, un lloc molt maco però amb molts turistes. Vam arribar fins el camp on havíem d’acampar caminant. Un cop allà, muntar muntar les tendes i ens hi vam quedar a dormir 12 nits i l’última nit vam fer bivac , que és dormir a l’aire lliure. Una petita tradició és que quan es fa bivac anem a robar menjar a intendència, que és on tenen tot el menjar i els estris de cuina. Però aquella freda nit estàvem tots molt cansats i no ho vam fer, tot i això van desaparèixer 9 fuets. Com és normal, els monitors ens van acusar a nosaltr de la desaparició, i van fer tot el possible perquè qui hagués robat els fuets confessés. Ningú havia sigut però un fet així no es pot explicar fàcilment i vam estar investigant durant molta estona i mentrestant ens van renyar molt. I, endevina qui es va quedar sense esmorzar? Doncs vam marxar caminant i ningú sap què va passar amb els 9 fuets.
Anècdota al zoo Un dia de cap de setmana al setembre, la meva família i jo vam anar de visita al zoo de Barcelona. Primer de tot vam visitar els lleons ja que era el que volia veure el meu germà. Més tard vam visitar els micos, els tigres, els dofins, etc. Després de dinar vam decidir quedar-nos a veure l’espectacle que feien les foques, en el qual vam riure moltíssim. Quan ja anàvem cap a la sortida, vam viure una anècdota molt divertida. Un home s’estava menjant un plàtan al costat de la gàbia dels micos, i un d’ells va intentar prendre-li. L’home estava més vermell que un tomàquet i tothom que el va veure va començar a riure. En conclusió, va ser una experiència molt bonica i alhora divertida. Espero d’aquí poc tornar-hi a anar.
Una mala experiència Un bon dia vàrem anar a fer una passeig amb bici, anàvem el meu germà, el meu pare i jo.
Tot va passar en un dia d’hivern, amb un cel clar, sense núvols. Faltaven dues setmanes perquè sigués el meu aniversari que em va passar aquesta mala experiència. Aquell dia ens vam despertar a les 08:00, em va vindre a cridar el meu pare, llavors em vaig canviar la roba, seguidament vaig anar a esmorzar un deliciós batut de xocolata i després d’esmorzar vàrem anar a fer un ruta que passa per la vora del riu Mogent.
Vam anar tranquil·lament, xerrant de l’escola, explicant acudits etc. Quan ja portàvem catorze quilòmetres vam decidir tornar, ja que estàvem en poca forma, llavors estàvem a una zona on hi havia obres i a més a més feia una baixada molt pronunciada. Va ser just en aquella zona on em van fallar el frens i vaig sortir volant contra una reixa d’obres i contra pedres. Vaig sortir del riu i només em feia mal el braç i a causa d’això, el meu pare va trucar els reforços, la meva mare em va vindre a buscar en cotxe.
Un cop vàrem arribar a casa vaig dinar i vam anar a l’hospital, ens van dir que m’havia trencat el braç que me l’haurien de enguixar. En aquell moment vaig poder apreciar el que significava estar sa.
6è, el final d’una etapa de la vida El curs de 6è va ser, probablement, el curs o etapa de la meva vida que més em va marcar i m’agradaria recordar els dos millors moments viscuts amb els meus antics companys de classe. Primerament, sense dubte, un dels millors van ser les colònies de final de curs. Vam anar a Port Aventura el primer dia dels tres de colònies i els altres vam allotjar-os en un alberg a Altafulla. Allà vam conèixer els que serien els nostres monitors i amb els quals faríem activitats molt divertides. El primer dia, vam fer un joc d’orientar-nos pel poble i després en una plaça vam fer una espècie de recerca del tresor. Al següent i últim dia, vam fer l’equipatge i ens vam dirigir a Tarragona. El monitor de la nostra classe, 6èA, ens va fer una visita turística per la Tarragona romana. Vam visitar la muralla, l’amfiteatre i un museu amb mosaics i objectes romans. Crec que tos els que escoltàvem vam aprendre moltes coses sobre aquella gran civilització. Per últim, la darrera millor experiència va ser la festa de final de curs. Aquell dia va ser una barreja d’alegries i tristeses. Alegries perquè començàvem una nova etapa i podríem continuar el nostre camí perquè, un cop adults, poguéssim afrontar tots els obstacles de la vida i tristeses perquè deixàvem endarrere professors als quals apreciàvem molt i alguns amics que marxaven a un altre institut. Després de sopar, van fer un castell de focs artificials molt bonic. En conclusió, encara que alguns pensin que 6è és el final de tot s’equivoquen, ja que, comença un nou període amb noves amistats i professors. I tothom en algun moment a la vida ha hagut de passar aquesta etapa perquè com diu la dita: Qui dia passa any empeny.
Al 2009, amb 5 anys, vaig anar a Euro Disney, Paris, França. Vaig anar a passar unes vacances amb els meus pares, tiets i cosins.
Després d'un llarg viatge, vam deixar les maletes a l'hotel i vam anar a fer un passeig dins del parc. Tots estàvem molt entusiasmats i curiosos per saber que hi havia: atraccions, restaurants, botigues, etc. Més tard, vam pujar a un par d'atraccions i vam tornar a l'hotel fins que, vam sortir per sopar en un restaurant. Al dia següent, amb més calma, vam pujar a més atraccions. Els adults van pujar a les fortes i ràpides, i nosaltres, els petits, vam pujar a les tranquil·les i lentes de dibuixos animats que ens agradaven. Els darrers dies, m'ho vaig passar tan bé com quan vaig anar a fer turisme per la ciutat de Paris, però això, ja es una altra història...
En resum, les meves vacances a Euro Disney va ser fantàstiques, per poder veure els meus ídols de la tele a la vida real i per haver passat uns grans dies amb tota la família. Per sort, podré tornar a Euro Disney per poder reviure aquelles experiències amb la meva germana petita.
El meu avi no va tindre una vida de llibre, al contrari, la seva vida va ser trista i pobre.
La seva família era catalana, però per raons laborals del seu pare se'n van anar a viure a Múrcia, on va néixer, però, al cap d'unes setmanes del seu neixament van tornar a Barcelona, on va estar nou anys repartint llet. Ell va viure la guerra a primera fila, un dia els soldats van matar al seu pare i això li va canviar la vida. Després d'una tràgica infància, ve el moment que per ell és el millor de la seva vida, és quan coneix a la seva muller, Pilar. Estaven en una sortida d'esglesia on anaven molts nens i nenes, una d'elles la Pilar. Estaven jugant a un joc que consistia en dir qui t'agradava, i ell sense cap vergonya va dir: " M'agrada la Pilar", i va deixar amb un pam de nas a tots els altres nens.
En conclusió, el meu ha sigut una persona magnífica i amable, un exemple ha seguir.
Tot va començar fa dos anys quan vaig començar a seguir per “YouTube” a tres escriptors espanyols que feien vídeos sobre llibres als seus canals. Com que van començar a tenir molts seguidors, el passat cap de setmana van venir a Barcelona a explicar una mica en què consisteix “BookTube” i a firmar llibres, així que vaig decidir anar-hi. Quan vaig arribar vaig poder fer-me una foto i parlar una estona amb una de les escriptores. Després d’això els tres van començar a explicar quan van començar a escriure, penjar vídeos i perquè ho feien. En acabar, vaig poder parlar amb els altres escriptors i un d’ells em va firmar un llibre. Tot era com un somni fer realitat. En resum, per a mi va ser un dia màgic perquè vaig poder conèixer a tres dels meus escriptors espanyols favorits.
En Joan Ferrés Saez, el meu pare, és un home de 47 anys que treballa com a professor. Ell és una de les persones més importants per mi, ja que em va donar la vida i ha sigut capaç d'aguantar-me 13 anys, i els que queden.
Ell va néixer al 1969, a Mollet, a una família de classe mitjana, en un barri tranquil. Des de ben petit era un dimoni, ja que ningú podia mantenir-lo sense fer res dolent. Quan va créixer va aconseguir passar de curs fàcilment fins quan va acabar 8 grau. Gracies a la seva intel•ligència va aconseguir arribar fins a la universitat, on va estudiar informàtica quatre anys. Després d'estar un any a casa sense fer res, va començar a treballar on ell havia estudiat abans, a l' IES de mollet. 3 anys més tard va conèixer a la meva mare i es van mudar a La Roca del Vallès. Gràcies a això el meu pare va canviar de treballar, i va començar al Carles Vallbona com a professor on actualment treballa.
En conclusió, jo considero al meu pare un referent, perquè ell ha aconseguit el que ha volgut amb esforç, i tot i que sigui insuportable a vegades, és el meu pare, i jo l'estimo molt.
Una de les anècdotes que he viscut i que m’agradaria reviure seria quan vaig anar a Japó. Primerament era conscient de que estava a Llapó però quan vaig sortir del aeroport i vaig veure a tota la gent em vaig donar conte de que de veritat era a Japó, va ser com si hagués complit un dels meus somnis. Una de les millors anècdotes que em van passar allà va ser quan vam anar a una de les torres mes altes de Japó. Quan vam arribar a la porta estava molt nerviosa perquè des de petita he tingut una mica de por a les altures, però quan vaig arribar a dalt de tot em vaig quedar impressionada de l’ho bonic que es veia tot des de dalt però també vaig sentir una mica de por. Després vam anar a sopar a un restaurant que feia sushi, estava tot molt bo. Finalment el viatge a Japó va ser una de les millors experiències a la meva vida i espero poder tornar i veure mes coses sobre aquest meravellós país.
El dia 15 de març del 2017 vaig anar a veure el meu primer concert amb la meva millor amiga. Aquell dia no va ser un qualsevol per a nosaltres.
Primerament, vam sortir molt d'hora de casa, perquè sempre es formen moltes cues per veure als Gemeliers. Un cop vam arribar, podíem passar per cap lloc, ja que la gent estava formant taps. A les hores, ens vam espantar perquè vam pensar que no podíem entrar a temps, Després, al cap de 2 hores, la gent ja deixava passar, i ens vam posar ràpidament a la cua. Més tard, sobre les 19:45, ja feia 2 hores que estàvem a la cua, quan de cop i volta, vam sentir unes veus molt conegudes per nosaltres, i si, eren ells, en aquells moments ere inivitable plorar d' alegria. Sentir que després de 3 anys, per fi, pots veure als teus ídols, t'omple de satisfacció. Al cap d'uns minuts, la genet va començar a entrear a poc a poc al Palau Sant Jordi. Un cop dins, vaig sentir eufória increíble. En conclusió, aquell 25 de març de 2017 va ser un dia inolvidable per a mi.
El meu cosí Alex ,va néixer el 25 de maig de 1991 a un petit poble de Catalunya, La Roca del Vallès. Amb 6 anys se'n va a anar a viure a Sabadell per problemes de treball dels seus pares. Després de 2 anys vivint allà va tornar a la Roca. Es va treure l'Eso, però no va fer batxillerat, se'n va anar a fer un mòdul Social. Va estar d'ajudant a la creu roja, després de pràctiques de cuiner i a finals del 2013 se'n va anar al Marroc a ajudar a la gent que ho necessitava i a fer-li jocs als nens. A poc a poc es va anar donant compte que això no li acabava d'agradar i va decidir estudiar la carrera de metge. Quan va acabar va estar viatjant per tot el món. Una anècdota que sempre diu és que quan va estar a París, només arribar, un familiar seu va morir, i va tornar el mateix dia perquè aquell familiar era molt important per ell. Un any després va començar a treballar a un hospital fins avui. Per acabar, ell és molt important per a mi, ja que ha tingut una vida molt complicada, i a pessar de aixo a segui't lluitant pel que volia fer.
El meu pare va néixer el 27 de juny de 1975 i es diu Oscar Valverde Lopéz, viu a La Roca del Vallés amb els meus germans, la meva mare i jo.
Des de ben petit era molt treballador, estudiós i molt responsable. Amb 14 anys ja ajudava a l’empresa dels seus pares “Valverde Motors”, primerament ajudava ordenant factures i a poc a poc va anar ajudant més a la empresa. A batxillerat va conèixer a una noia que actualment és la meva mare. Després va anar a la universitat i cada mati agafava la seva moto per anar-hi, anava amb la seva moto perquè ell era molt independent. Quan estava a la universitat ja feia coses més importants a la empresa com atendre a trucades telefòniques i a gent. Finalment va acabar tots els estudis, va comprar-se la seva primera casa i van tenir a la seva primera filla. Seguidament van comprar-se una altra casa a La Roca del Vallés on encara vivim i ens van tenir al meu germà i a mi. A l’empresa familiar li van canviar el nom a “Ankhar Motor” on actualment ell treballa i la porta endavant juntament amb la meva mare i la família del meu pare.
En conclusió el meu pare es com si fos un rei perquè ha sabut portar l’empresa familiar endavant i treure’s bons estudis i a mi m’agradaria ser algun dia com ell.
UN DIA DE NADAL L’any passat, el dia 26 de desembre, vaig celebrar amb la meva família Sant Esteve a casa meva, ja que ens encanta el Nadal.
Tota la meva família; pares, tiets, avis, germà, cosins... ens vam reunir per menjar. Aquell dia em va encantar, ja que tots estàvem rient i passant-ho bé. Després de menjar, una de les meves cosines i jo vam pujar a la meva habitació i per fer una broma ens vam inventar que havia caigut. A poc a poc, la gent s´ho va creure, la veritat és que va ser com bufar i fer ampolles. Quan vam dir que tot era una broma tots van començar a riure. A continuació, tots vam començar a cantar cançons de Nadal.
Per finalitzar, vull dir que he explicat això ja que va ser un dia molt divertit que m’encantaria tornar a viure.
L’avi Vicenç es una persona amb molta història, ja que al llarg de la seva vida ha viscut molts moments inoblidables que el marcaran per sempre. L’avi va néixer l’any 1927 a La Roca del Vallès. Ell ha viscut sempre en una masia que es diu Can Jep aquesta casa és molt important per a ell ja que hi han mort els seus pares, un dels seus germans però també hi ha nascut els seus 5 fills. Un d’ells és el meu pare i li va ficar el mateix nom que ell, Vicenç, i el meu pare a mi. L’avi Vicenç ha viscut gran part de la dictadura del general Franco i se’n recorda del final de la guerra civil. De les poques coses que s’enrecorda sempre explica la mateixa i diu que quan era jove, el seu pare juntament amb el seu germà anaven de caça i que mataven senglars a punta pala. L’avi Vicenç és una persona que ha viscut moltes experiències, però malauradament, li van diagnosticar Alzheimer a l’edat de 75 anys, i fa que no s’enrecordi de moltes coses importants, per això crec que es un gran exemple de superació.
les millors colonies Aquest estiu vaig anar a un casal, que es feia a la escola Mogent de la Roca. Vaig estar 2 setmanes al casal, però la tercera vam anar de colònies a Vall de Núria, on vam estar 3 dies i 2 nits. Primerament vam anar a la estació de tren de Granollers. El tren ens va deixar a Queralbs i seguidament va haver de pujar caminat. Un cop a Vall de Núria, vam muntar les tendes. Al dia següent vam fer una ruta fins a l’alberg. A la tarda hi havia preparades activitats però va ploure, i les vam haver de fer en un espai tancat. Al matí del dia següent vam desmuntar les tendes i vam anar a dinar, un cop haver dinat vam agafar el tren cap a Granollers. Van ser les millors colònies de totes!!
Jo vos parlaré de la meva mare ja que es una de les persones mes importants de la meva vida i una de les que més estimo. Quan jo anava a la guarderia sempre em portava el meu avi i més tard quan ja tocava anar-se cap a casa em venia la meva mare a buscar. Però de vegades ella sortia tard de treballar i doncs trigava en venir a buscar-me. Un dia d´aquests, en els que arribava tard a buscar-me vaig començar a plorar al veure que tots els nens i nenes s´anaven i jo em quedava allà. Quan la meva mare per fi es va presentar jo li vaig dir. -Por que no venibas a buscarme? (En castellà) Ara cada vegada que em ve a buscar al institut i arriba tard hem diu això i llavors comencem a riure. David Martín Ramos 2n B
L'any passat, un dia de desembre el meu avi va morir, així que el gener del següent any vam decidir anar a Múrcia, on va néixer, per deixar les seves cendres. El viatge va ser una mica pesat, ja que eren moltes hores en cotxe però quan vam arribar a Múrcia tot era meravellós, la seva platja estava tan neta i l'aigua tan transparent, que et podies veure reflectida. Desprès de deixar les maletes, vam anar a visitar els oncles de ma mare, on allà vaig conèixer a dos cosins meus que mai els havia vist. Desprès vam anar a deixar les cendres del meu avi, tot i que era un moment trist, estava encantada d'haver-hi anat , va valdre la pena. Per finalitzar, aquest viatge en família ha estat i estarà un dels millors viatges que he fet i faré, ja que aquest viatge en família ha significat molt per mi i sempre serà important.
EL MEU PARE Gabriel Burgos Rodriguez ha tingut una vida molt interessant i ha viscut coses que poca gent ha viscut. Ell va néixer el 27 de febrer de 1975 a Barcelona. Quan ell ja tenia 16 anys els seus pares es van divorciar llavors va ser quan la seva mare es va casar amb un home català i independentista de cap a peus i el seu pare va tenir una altra filla amb una dona diferent. Després ell junt amb les seves tres germanes, els seus quatre germanastres, la seva mare i el seu padrastre, se'n van anar a viure a la Molina, allà es va fer instructor d'esquí, però temps després se'n van haver d'anar ja que la seva mare va perdre el treball per conseqüència d'això van haver de mudar-se a un altre poble on es va fer entrenador de futbol. Allà va ser quan va conèixer a la meva mare i va començar a treballar com informàtic. En resum, el meu pare és el meu heroi i estic molt orgullosa d'ell per tot el que ha fet per mi.
La meva germana La meva germana té una vida molt interessant, actualment té una edat de 15 anys i porta com a curs 4 d'ESO i també no ha repetit mai. Podríem portar com a fet rellevant d'ella és que és un cas perdut, em refereixo que no s'organitza bé, però és humana i com diu el refrany qui té boca s'equivoca. Ella i jo em viscut moltes aventures només en els 13 anys que portem junts com a germans, tenim unes quantes anècdotes interessants: com aquella vegada que vam fer macarrons a la paella perquè no s'havíem com es feien. Seguidament d'això em tingut moltes reunions familiars que han sigut molt divertides. En conclusió la meva germana té una vida molt interessant per explicar i fe una novel·la d'ella.
EL MEU ANIVERSARI Vull reviure un dia molt especial, el meu aniversari, tothom té un aniversari i tothom el viu com un dia únic. Un divendres, just acabar l’escola vaig anar a dinar amb les amigues a un restaurant. Quan vam acabar de dinar i petar la xerrada, em van donar els regals i el pastis, que per cert estava fastigosament bo, farcit de xocolata. Desprès vam anar a fer una volteta per La Roca, rient i fent fotografies per no oblidar aquells moments. Més o menys allà a les 18:00 ja ens van venir a buscar les mares ja que la Laia i jo havíem d’anar a dansa a les 18:30. Després de dansa allà a les 20:00 la Laia va venir a dormir a casa meva. A casa m’estaven esperant els regals de la meva família i un bon sopar. En conclusió, aquest dia m’ho vaig passar molt bé, ja que a part de ser un dia especial per mi, qualsevol divendres a la tarda amb amigues és divertit.
Un dia vam anar cap a un poble de la Cerdanya Francesa, per celebrar el dia de Sant Esteve amb la família tots plegats. Quan vam marxar de casa eren les 9:45 del matí i feia molt de fred. A les 10 vam quedar amb els nostres avis per anar junts cap a Lló. Tot seguit, quan van arribar, vam anar en direcció a la collada de Tosses. Sobre les 11 vam arribar a dalt de la collada i es veia que tot estava nevat i els meus avis van tenir de posar cadenes per no patinar. Vam continuar el trajecte fins a Puigcerdà, que allà vam parar per estirar les cames. Més tard, quan ja havíem passat la frontera, vam veure com un cotxe ens va avançar molt de pressa i tots ens vam quedar molt sorpresos. Al cap d’una estona, el mateix cotxe ens el vam trobar estavellat contra un arbre fora de la carretera. El meu pare va trucar al 112 i van venir molt ràpid. En resum, nosaltres vam marxar i vam seguir cap a casa els nostres tiets.
Un dia de setmana santa vaig anar un torneig de futbol era un dels millors jugadors que i havien en allà, però em va passar una anècdota que em canviaria la vida per sempre. En un descans em vaig posar a jugar al tocar i parar amb els meus amics d’equip, però en un moment que vaig voler girar per amagar-me el peu es va quedar quiet al lloc i la cama em va girar amb tanta força que la vaig trencar com si fos un llapis. La meva família i jo vam anar corrent a l’hospital que ens cobria l’assegurança de família i vam acabar a la Tecno de Barcelona en la qual em vaig estar un mes i mig. Després d’aquest temps em van operar i després d’unes dues setmanes en observació em van portar a casa. Durant uns sis mesos no vaig poder mourem o de la cama o del sofà fins que un dia amb van tornar a operar per treure’m els ferros que m’havia posat a l’anterior operació, en el mateix dia ja vaig poder començar a caminar de nou. Finalment vaig poder tornar a tenir la vida de qualsevol nen.
Érem molt petits, jo no tenia ni cinc anys quan vaig deixar aquell bonic poble. Era un divendres, festiu, i vaig anar a comprar amb l'avi. Quan vam tornar, vaig veure la meva mare sortint amb unes grans caixes. No me'n vaig preocupar i en un tres i no res, ja estava jugant a pica-paret amb el veí de dalt, que era el meu millor amic. Quan ja estàvem tan cansatsque ja no podíem dir ni fava, la meva mare em va cridar i em va dir "Joan, anem a casa". Quan vaig baixar les escales, vaig veure a la meva mare amb tres maletes a les mans i oferint-me'n una. Vam arribar amb ulls plorosos a Santa Eulàlia per haver deixat la nostra terra natal, ens van ensenyar el pis on viuríem el següent any i ens va agradar. Ja som tots molt grans, ja tinc tretze i he tornat a aquest bonic poble.
Avui explicaré una anècdota sobre la meva família i un secret de la meva cosina.
Un dia estàvem dinant a casa de l’àvia tota la família. La meva cosina i el meu cosí es van aixecar de cop i volta iens van dir que ella estava embarassada d’un nen o nena i que estava de tres mesos. Seguidament ens van dir que el dia del caga tió quan el caguéssim sabríem si seria nen o nena. En arribar el dia vam cagar-lo uns quants cops i el últim cop va cagar un regal que posava “FUTURS PAPIS”. El van obrir i el meu cosí va dir: és una nena i jo em vaig alegrar però després van ensenyar el regal i era un conjunt més petit que una formiga de 0 mesos i de color blau això volia dir que en realitat era un nen. Tots estàvem molt contents però jo volia una nena perquè ja tinc bastants cosins nens de part de ma mare, però no passa res el pròxim serà una nena. Igualment em vaig alegrar moltíssim.
En conclusió estic molt contenta de que la meva cosina hagi tingut un fill perquè soc tieta cosina i a mi m’agraden moltíssim els nens petits.
Partàvem molts mesos esperant aquest viatge, sis, per ser més concrets. Però el veritable problema va sortir a l'Aeroport.
Aquell dia, ens vam aixecar a les cinc de la matianada, el vol cap a París, França, sortia a les dotze del migdia i vam arribar a les sis a l'Aeroport.
El primer que vam fer a l'arribar va ser anar a facturar, havíem d'aprofitar ja que pràcticament no hi havia ningú.
Quan la meva mare va entregar el seu passaport no el van acceptar perquè estava caducat i ella no se'n havia adonat, això va ser com si aigua congelada caigués a sobre meu. Ella va canviar el seu vol per al dia següent i se'n va anar a dormir a casa d'una amiga. Nomès volàvem el meu padrastre, la meva germana i jo! Nosaltres no savíem res d'allò.
El vol cap a França va arribar amb dues hores de retard, això significa que a la meva mare sí li donava temps a volar amb nosaltres.
Al dia segúent, quan vam arribar a Cuba no trovàvem les nostres maletes, era perquè no havien volat amb nosaltres. Les vam reclamar i al dia següent van arribar amb la meva mare. Vam gaudir d'unes vacances amb la família.
Explicaré una anècdota una mica dolorosa per mi. Una anècdota que mai se n'anirà dels meus récords. Era un dia assolellat d'estiu, deu fer uns 4 anys. La meva gossa Nika acabava de tindre cadells, exactament 9, 8 femelles i un mascle. Els vam regalar tots menys el mascle, ja que ens va fer gracia i perquè la Nika també tingués companyia d'un dels cadells. Van passar més o menys 3 setmanes i encara no haviem posat nom al gosset. El meu germá tenia un oeluix que a la panxa tenia escrit Duc i sempre que el gosset ho veia es tirava sobre d'ell per jugar. Per això vam decidir posar-li Duc. Era molt bon gos, vaig estar una setmana malalta i ell no es movia del cosat del meu llit, si em movia ell mirava per veure si estava bé. Desgraciadament, un dia es va escapar i el van atropellar. I mai més el podré veure. L'estimaré sempre el portaré al cor, l'he estimat tant... d' aquí a la lluna, va ser un gran gos i espero que estigui descansant bé al cel, s'ho mereix.
Els castells, els cavallers, els feus, els senyors... i unes dames que són senyores també en el terreny de l'amor, un tema que ha inspirat l'alumnat de 2n d'ESO a escriure uns poemes ben medievalitzants.
VACANCES DE NADAL
ResponEliminaFa dos anys vaig passar les millors vacances de Nadal de la meva vida amb la meva família i alguns dels meus millors amics. Voleu saber com vam començar?
El primer dia de festa va començar de la millor manera possible ja que els meus pares em van despertar amb la meva actual gosseta Themba. Desprès d’aquest meravellós despertar els dies van prosseguir tal com estaven planejats, passant temps amb la meva família i amics. Fins que va arribar la nit de Nadal, la qual els meus pares em van fer una sorpresa que consistia en portar-me a la meva millor amiga que viu a Noruega per passar el Nadal amb mi, a més a més hem va portar un regal que era un mallot de ballet. Immediatament després de donar-me el regal em vaig en recordar que l’esport preferit d’ella era el patinatge sobre gel, per això vaig decidir portar-la a la millor pista de gel de Catalunya i mentre que estàvem patinat ens vam trobar amb la meva cosina amb la qual vam decidir unir-nos. Els dies van continuar tal i com els esperava.
En conclusió espero tornar a viure aquestes fantàstiques festes però amb més amics i qui sap pot ser amb més familiars i com la dita diu com més gent serem més bé ens ho passarem.
Anna Conejos Jalencas
2n A
Alba Moreno
ResponElimina2n A
UN ACCIDENT IMPACTANT
Fa dos mesos em va passar un fet molt important a la meva vida, un fet impactant que ho va canviar tot.
Un dia qualsevol vam anar amb el meu pare a donar una volta en moto, però a mig camí vàrem tenir un greu accident. Un cotxe es va saltar el senyal de stop i vam xocar. Al anar amb moto, nosaltres ens vam fer molt més mal que el senyor del cotxe. Va ser com un accident de pel·lícula, perquè al sortir volant de la moto va ser com si és parés el món en qüestió de segons, l’estona en què vaig sortir volant va ser com si posessin l’escena en càmera lenta fins en el moment en què caus i et preguntes “ què ha passat?”. Seguidament va venir l’ambulància i dos cotxes de policies per portar-nos a l’hospital. El meu pare Xavi es va trencar un dit, la cama i també el braç, per això el van haver d’operar. Jo únicament em vaig quedar “invàlida” durant uns tres dies.
En conclusió, que va ser un accident que em va marcar molt i que seguiré recordant tota la meva vida.
Una excursió diferent
ResponEliminaUn dissabte pel matí, la meva família i jo vam decidir anar de passeig pel bosc amb les bicicletes.
Després d'esmorzar , la meva germana i jo vam anar a agafar les nostres bicicletes al jardí i els meus pares al garatge. Era la primera vegada que anàvem els quatre a passejar en família i estàvem molts contents.
Quan vam arribar al bosc, primerament vam mirar per quin camí aniríem i seguidament, vam endinsar-nos dins del bosc per mirar la natura.
Després de dues hores passejant, la meva germana va caure i es va fer mal al peu, però no teníem aigua per netejar-li. Jo recordava que hi havia una font un mica més enrere, així que vaig anar sola cap a la font però, quan me’n vaig adonar, no sabia on era i em vaig preocupar. Vaig estar molt de temps buscant als pares però no els trobava. Al final, vaig veure unes persones molt lluny i quan em vaig adonar que eren els meus pares, se’m van il·luminar els ulls. Els vaig abraçar i vam continuar l’excursió.
Per acabar, vam tornar a casa i, a continuació, vam mirar una pel·lícula tots quatre a casa mentre dinàvem. En conclusió, espero no haver de tornar a passar per aquesta experiència i poder sortir a passejar sense espants en família.
Maria Pastó Borrell
2nA
L'any passat vaig anar a Menorca, una illa situada a les Illes Balears. Vaig anar-hi amb la meva mare, el meu pare i la meva germana i ens ho vam passar molt bé. La setmana abans de marxar la meva germana va preparar en un full totes les cales que visitaríem per quan arribéssim sabéssim que fer.
ResponEliminaEl primer dia quan vam arribar a l’hotel, tots quatre vam quedar bocabadats perquè ens van atendre molt bé. Cada dia anàvem visitant una platja, vam llogar una barqueta que anava amb pedals i tenia un tobogan. Vam veure que l’aigua era transparent com un mirall i blava com el cel. Ens ho vam passar molt bé, però el dia següent els meus pares no es van poder aixecar del llit durant el matí. Ells deien que era com si un tauró els hi hagués mossegat la cama! Sabeu de que era? Era de pedalar tota la tarda la barqueta pel mar. Seguidament la meva germana i jo vam anar a una farmàcia a demanar una crema per les agulletes i ens la van donar. Després d’una hora de ficar-se la ja estaven més bé.
En conclusió, m’agradaria reviure aquestes vacances, perquè vam riure molt i van ser molt bones vacances.
Tota una vida
ResponEliminaLa meva mare es diu Toñi Pacheco i és una persona 10. Des de petita s'ha sabt ganyar la vida. Més tard qan ja era major d'edat s'havia d'aixecar molt dóra per portar a les seves germanes a l'escola i anar a treballar. Tots els diners que guanyava els invertia en la meva família. Passats un anys, les seves germanes havien crescut i tenien vida pròpia, la llastma va ser que en poc temps va passar una cosa terrible... resultava que la mare de m'he mare patia cáncer. Els metges van enterar-se quan ja no es podia salvar, amb mala sort, al cap d'uns dies va morir. Quan tota la família va enterar-se de la tragedia van fer ruis amb totes les llagrimes que les queien i, finalment, van passar un anys i quan jo vaig néixer no vaifg tindre l'amor d'una àvia...
En resum, la meva mare ha patit molt però mai a llençat la tovallola, és un gran exemple a seguir.
ELS 9 FUETS
ResponEliminaL’any passat vam anar amb els escoltes de campaments al Cadí, un lloc molt maco però amb molts turistes.
Vam arribar fins el camp on havíem d’acampar caminant. Un cop allà, muntar muntar les tendes i ens hi vam quedar a dormir 12 nits i l’última nit vam fer bivac , que és dormir a l’aire lliure. Una petita tradició és que quan es fa bivac anem a robar menjar a intendència, que és on tenen tot el menjar i els estris de cuina. Però aquella freda nit estàvem tots molt cansats i no ho vam fer, tot i això van desaparèixer 9 fuets. Com és normal, els monitors ens van acusar a nosaltr de la desaparició, i van fer tot el possible perquè qui hagués robat els fuets confessés. Ningú havia sigut però un fet així no es pot explicar fàcilment i vam estar investigant durant molta estona i mentrestant ens van renyar molt.
I, endevina qui es va quedar sense esmorzar? Doncs vam marxar caminant i ningú sap què va passar amb els 9 fuets.
Alina Botey Homs
Anècdota al zoo
ResponEliminaUn dia de cap de setmana al setembre, la meva família i jo vam anar de visita al zoo de Barcelona.
Primer de tot vam visitar els lleons ja que era el que volia veure el meu germà. Més tard vam visitar els micos, els tigres, els dofins, etc. Després de dinar vam decidir quedar-nos a veure l’espectacle que feien les foques, en el qual vam riure moltíssim.
Quan ja anàvem cap a la sortida, vam viure una anècdota molt divertida. Un home s’estava menjant un plàtan al costat de la gàbia dels micos, i un d’ells va intentar prendre-li. L’home estava més vermell que un tomàquet i tothom que el va veure va començar a riure.
En conclusió, va ser una experiència molt bonica i alhora divertida. Espero d’aquí poc tornar-hi a anar.
Una mala experiència
ResponEliminaUn bon dia vàrem anar a fer una passeig amb bici, anàvem el meu germà, el meu pare i jo.
Tot va passar en un dia d’hivern, amb un cel clar, sense núvols. Faltaven dues setmanes perquè sigués el meu aniversari que em va passar aquesta mala experiència. Aquell dia ens vam despertar a les 08:00, em va vindre a cridar el meu pare, llavors em vaig canviar la roba, seguidament vaig anar a esmorzar un deliciós batut de xocolata i després d’esmorzar vàrem anar a fer un ruta que passa per la vora del riu Mogent.
Vam anar tranquil·lament, xerrant de l’escola, explicant acudits etc. Quan ja portàvem catorze quilòmetres vam decidir tornar, ja que estàvem en poca forma, llavors estàvem a una zona on hi havia obres i a més a més feia una baixada molt pronunciada. Va ser just en aquella zona on em van fallar el frens i vaig sortir volant contra una reixa d’obres i contra pedres. Vaig sortir del riu i només em feia mal el braç i a causa d’això, el meu pare va trucar els reforços, la meva mare em va vindre a buscar en cotxe.
Un cop vàrem arribar a casa vaig dinar i vam anar a l’hospital, ens van dir que m’havia trencat el braç que me l’haurien de enguixar. En aquell moment vaig poder apreciar el que significava estar sa.
6è, el final d’una etapa de la vida
ResponEliminaEl curs de 6è va ser, probablement, el curs o etapa de la meva vida que més em va marcar i m’agradaria recordar els dos millors moments viscuts amb els meus antics companys de classe.
Primerament, sense dubte, un dels millors van ser les colònies de final de curs. Vam anar a Port Aventura el primer dia dels tres de colònies i els altres vam allotjar-os en un alberg a Altafulla. Allà vam conèixer els que serien els nostres monitors i amb els quals faríem activitats molt divertides. El primer dia, vam fer un joc d’orientar-nos pel poble i després en una plaça vam fer una espècie de recerca del tresor. Al següent i últim dia, vam fer l’equipatge i ens vam dirigir a Tarragona. El monitor de la nostra classe, 6èA, ens va fer una visita turística per la Tarragona romana. Vam visitar la muralla, l’amfiteatre i un museu amb mosaics i objectes romans. Crec que tos els que escoltàvem vam aprendre moltes coses sobre aquella gran civilització.
Per últim, la darrera millor experiència va ser la festa de final de curs. Aquell dia va ser una barreja d’alegries i tristeses. Alegries perquè començàvem una nova etapa i podríem continuar el nostre camí perquè, un cop adults, poguéssim afrontar tots els obstacles de la vida i tristeses perquè deixàvem endarrere professors als quals apreciàvem molt i alguns amics que marxaven a un altre institut. Després de sopar, van fer un castell de focs artificials molt bonic.
En conclusió, encara que alguns pensin que 6è és el final de tot s’equivoquen, ja que, comença un nou període amb noves amistats i professors. I tothom en algun moment a la vida ha hagut de passar aquesta etapa perquè com diu la dita: Qui dia passa any empeny.
Viatge a Euro Disney
ResponEliminaAl 2009, amb 5 anys, vaig anar a Euro Disney, Paris, França. Vaig anar a passar unes vacances amb els meus pares, tiets i cosins.
Després d'un llarg viatge, vam deixar les maletes a l'hotel i vam anar a fer un passeig dins del parc. Tots estàvem molt entusiasmats i curiosos per saber que hi havia: atraccions, restaurants, botigues, etc. Més tard, vam pujar a un par d'atraccions i vam tornar a l'hotel fins que, vam sortir per sopar en un restaurant.
Al dia següent, amb més calma, vam pujar a més atraccions. Els adults van pujar a les fortes i ràpides, i nosaltres, els petits, vam pujar a les tranquil·les i lentes de dibuixos animats que ens agradaven. Els darrers dies, m'ho vaig passar tan bé com quan vaig anar a fer turisme per la ciutat de Paris, però això, ja es una altra història...
En resum, les meves vacances a Euro Disney va ser fantàstiques, per poder veure els meus ídols de la tele a la vida real i per haver passat uns grans dies amb tota la família. Per sort, podré tornar a Euro Disney per poder reviure aquelles experiències amb la meva germana petita.
La vida del meu avi
ResponEliminaEl meu avi no va tindre una vida de llibre, al contrari, la seva vida va ser trista i pobre.
La seva família era catalana, però per raons laborals del seu pare se'n van anar a viure a Múrcia, on va néixer, però, al cap d'unes setmanes del seu neixament van tornar a Barcelona, on va estar nou anys repartint llet. Ell va viure la guerra a primera fila, un dia els soldats van matar al seu pare i això li va canviar la vida. Després d'una tràgica infància, ve el moment que per ell és el millor de la seva vida, és quan coneix a la seva muller, Pilar. Estaven en una sortida d'esglesia on anaven molts nens i nenes, una d'elles la Pilar. Estaven jugant a un joc que consistia en dir qui t'agradava, i ell sense cap vergonya va dir: " M'agrada la Pilar", i va deixar amb un pam de nas a tots els altres nens.
En conclusió, el meu ha sigut una persona magnífica i amable, un exemple ha seguir.
Un dia màgic
ResponEliminaTot va començar fa dos anys quan vaig començar a seguir per “YouTube” a tres escriptors espanyols que feien vídeos sobre llibres als seus canals.
Com que van començar a tenir molts seguidors, el passat cap de setmana van venir a Barcelona a explicar una mica en què consisteix “BookTube” i a firmar llibres, així que vaig decidir anar-hi. Quan vaig arribar vaig poder fer-me una foto i parlar una estona amb una de les escriptores. Després d’això els tres van començar a explicar quan van començar a escriure, penjar vídeos i perquè ho feien. En acabar, vaig poder parlar amb els altres escriptors i un d’ells em va firmar un llibre. Tot era com un somni fer realitat.
En resum, per a mi va ser un dia màgic perquè vaig poder conèixer a tres dels meus escriptors espanyols favorits.
Laura Martos Ruiz
2nC
EL MEU PARE
ResponEliminaEn Joan Ferrés Saez, el meu pare, és un home de 47 anys que treballa com a professor. Ell és una de les persones més importants per mi, ja que em va donar la vida i ha sigut capaç d'aguantar-me 13 anys, i els que queden.
Ell va néixer al 1969, a Mollet, a una família de classe mitjana, en un barri tranquil. Des de ben petit era un dimoni, ja que ningú podia mantenir-lo sense fer res dolent. Quan va créixer va aconseguir passar de curs fàcilment fins quan va acabar 8 grau. Gracies a la seva intel•ligència va aconseguir arribar fins a la universitat, on va estudiar informàtica quatre anys. Després d'estar un any a casa sense fer res, va començar a treballar on ell havia estudiat abans, a l' IES de mollet. 3 anys més tard va conèixer a la meva mare i es van mudar a La Roca del Vallès. Gràcies a això el meu pare va canviar de treballar, i va començar al Carles Vallbona com a professor on actualment treballa.
En conclusió, jo considero al meu pare un referent, perquè ell ha aconseguit el que ha volgut amb esforç, i tot i que sigui insuportable a vegades, és el meu pare, i jo l'estimo molt.
EL MEU VIATGE A JAPÓ
ResponEliminaUna de les anècdotes que he viscut i que m’agradaria reviure seria quan vaig anar a Japó.
Primerament era conscient de que estava a Llapó però quan vaig sortir del aeroport i vaig veure a tota la gent em vaig donar conte de que de veritat era a Japó, va ser com si hagués complit un dels meus somnis.
Una de les millors anècdotes que em van passar allà va ser quan vam anar a una de les torres mes altes de Japó. Quan vam arribar a la porta estava molt nerviosa perquè des de petita he tingut una mica de por a les altures, però quan vaig arribar a dalt de tot em vaig quedar impressionada de l’ho bonic que es veia tot des de dalt però també vaig sentir una mica de por. Després vam anar a sopar a un restaurant que feia sushi, estava tot molt bo.
Finalment el viatge a Japó va ser una de les millors experiències a la meva vida i espero poder tornar i veure mes coses sobre aquest meravellós país.
EL MEU PRIMER CONCERT
ResponEliminaEl dia 15 de març del 2017 vaig anar a veure el meu primer concert amb la meva millor amiga.
Aquell dia no va ser un qualsevol per a nosaltres.
Primerament, vam sortir molt d'hora de casa, perquè sempre es formen moltes cues per veure als Gemeliers. Un cop vam arribar, podíem passar per cap lloc, ja que la gent estava formant taps. A les hores, ens vam espantar perquè vam pensar que no podíem entrar a temps, Després, al cap de 2 hores, la gent ja deixava passar, i ens vam posar ràpidament a la cua. Més tard, sobre les 19:45, ja feia 2 hores que estàvem a la cua, quan de cop i volta, vam sentir unes veus molt conegudes per nosaltres, i si, eren ells, en aquells moments ere inivitable plorar d' alegria. Sentir que després de 3 anys, per fi, pots veure als teus ídols, t'omple de satisfacció.
Al cap d'uns minuts, la genet va començar a entrear a poc a poc al Palau Sant Jordi. Un cop dins, vaig sentir eufória increíble.
En conclusió, aquell 25 de març de 2017 va ser un dia inolvidable per a mi.
MAR FONT MONTERO 2nC
El meu cosí Alex
ResponEliminaEl meu cosí Alex ,va néixer el 25 de maig de 1991 a un petit poble de Catalunya, La Roca del Vallès. Amb 6 anys se'n va a anar a viure a Sabadell per problemes de treball dels seus pares. Després de 2 anys vivint allà va tornar a la Roca.
Es va treure l'Eso, però no va fer batxillerat, se'n va anar a fer un mòdul Social. Va estar d'ajudant a la creu roja, després de pràctiques de cuiner i a finals del 2013 se'n va anar al Marroc a ajudar a la gent que ho necessitava i a fer-li jocs als nens. A poc a poc es va anar donant compte que això no li acabava d'agradar i va decidir estudiar la carrera de metge. Quan va acabar va estar viatjant per tot el món. Una anècdota que sempre diu és que quan va estar a París, només arribar, un familiar seu va morir, i va tornar el mateix dia perquè aquell familiar era molt important per ell. Un any després va començar a treballar a un hospital fins avui.
Per acabar, ell és molt important per a mi, ja que ha tingut una vida molt complicada, i a pessar de aixo a segui't lluitant pel que volia fer.
El meu pare va néixer el 27 de juny de 1975 i es diu Oscar Valverde Lopéz, viu a La Roca del Vallés amb els meus germans, la meva mare i jo.
ResponEliminaDes de ben petit era molt treballador, estudiós i molt responsable. Amb 14 anys ja ajudava a l’empresa dels seus pares “Valverde Motors”, primerament ajudava ordenant factures i a poc a poc va anar ajudant més a la empresa. A batxillerat va conèixer a una noia que actualment és la meva mare. Després va anar a la universitat i cada mati agafava la seva moto per anar-hi, anava amb la seva moto perquè ell era molt independent. Quan estava a la universitat ja feia coses més importants a la empresa com atendre a trucades telefòniques i a gent. Finalment va acabar tots els estudis, va comprar-se la seva primera casa i van tenir a la seva primera filla. Seguidament van comprar-se una altra casa a La Roca del Vallés on encara vivim i ens van tenir al meu germà i a mi. A l’empresa familiar li van canviar el nom a “Ankhar Motor” on actualment ell treballa i la porta endavant juntament amb la meva mare i la família del meu pare.
En conclusió el meu pare es com si fos un rei perquè ha sabut portar l’empresa familiar endavant i treure’s bons estudis i a mi m’agradaria ser algun dia com ell.
UN DIA DE NADAL
ResponEliminaL’any passat, el dia 26 de desembre, vaig celebrar amb la meva família Sant Esteve a casa meva, ja que ens encanta el Nadal.
Tota la meva família; pares, tiets, avis, germà, cosins... ens vam reunir per menjar. Aquell dia em va encantar, ja que tots estàvem rient i passant-ho bé. Després de menjar, una de les meves cosines i jo vam pujar a la meva habitació i per fer una broma ens vam inventar que havia caigut. A poc a poc, la gent s´ho va creure, la veritat és que va ser com bufar i fer ampolles. Quan vam dir que tot era una broma tots van començar a riure. A continuació, tots vam començar a cantar cançons de Nadal.
Per finalitzar, vull dir que he explicat això ja que va ser un dia molt divertit que m’encantaria tornar a viure.
Biografia de l’avi Vicenç
ResponEliminaL’avi Vicenç es una persona amb molta història, ja que al llarg de la seva vida ha viscut molts moments inoblidables que el marcaran per sempre.
L’avi va néixer l’any 1927 a La Roca del Vallès. Ell ha viscut sempre en una masia que es diu Can Jep aquesta casa és molt important per a ell ja que hi han mort els seus pares, un dels seus germans però també hi ha nascut els seus 5 fills. Un d’ells és el meu pare i li va ficar el mateix nom que ell, Vicenç, i el meu pare a mi. L’avi Vicenç ha viscut gran part de la dictadura del general Franco i se’n recorda del final de la guerra civil. De les poques coses que s’enrecorda sempre explica la mateixa i diu que quan era jove, el seu pare juntament amb el seu germà anaven de caça i que mataven senglars a punta pala.
L’avi Vicenç és una persona que ha viscut moltes experiències, però malauradament, li van diagnosticar Alzheimer a l’edat de 75 anys, i fa que no s’enrecordi de moltes coses importants, per això crec que es un gran exemple de superació.
les millors colonies
ResponEliminaAquest estiu vaig anar a un casal, que es feia a la escola Mogent de la Roca. Vaig estar 2 setmanes al casal, però la tercera vam anar de colònies a Vall de Núria, on vam estar 3 dies i 2 nits.
Primerament vam anar a la estació de tren de Granollers. El tren ens va deixar a Queralbs i seguidament va haver de pujar caminat.
Un cop a Vall de Núria, vam muntar les tendes. Al dia següent vam fer una ruta fins a l’alberg. A la tarda hi havia preparades activitats però va ploure, i les vam haver de fer en un espai tancat.
Al matí del dia següent vam desmuntar les tendes i vam anar a dinar, un cop haver dinat vam agafar el tren cap a Granollers.
Van ser les millors colònies de totes!!
LA MEVA MARE
ResponEliminaJo vos parlaré de la meva mare ja que es una de les persones mes importants de la meva vida i una de les que més estimo.
Quan jo anava a la guarderia sempre em portava el meu avi i més tard quan ja tocava anar-se cap a casa em venia la meva mare a buscar. Però de vegades ella sortia tard de treballar i doncs trigava en venir a buscar-me.
Un dia d´aquests, en els que arribava tard a buscar-me vaig començar a plorar al veure que tots els nens i nenes s´anaven i jo em quedava allà. Quan la meva mare per fi es va presentar jo li vaig dir.
-Por que no venibas a buscarme? (En castellà)
Ara cada vegada que em ve a buscar al institut i arriba tard hem diu això i llavors comencem a riure.
David Martín Ramos
2n B
VIATGE FAMILIAR
ResponEliminaL'any passat, un dia de desembre el meu avi va morir, així que el gener del següent any vam decidir anar a Múrcia, on va néixer, per deixar les seves cendres.
El viatge va ser una mica pesat, ja que eren moltes hores en cotxe però quan vam arribar a Múrcia tot era meravellós, la seva platja estava tan neta i l'aigua tan transparent, que et podies veure reflectida. Desprès de deixar les maletes, vam anar a visitar els oncles de ma mare, on allà vaig conèixer a dos cosins meus que mai els havia vist. Desprès vam anar a deixar les cendres del meu avi, tot i que era un moment trist, estava encantada d'haver-hi anat , va valdre la pena.
Per finalitzar, aquest viatge en família ha estat i estarà un dels millors viatges que he fet i faré, ja que aquest viatge en família ha significat molt per mi i sempre serà important.
EL MEU PARE
ResponEliminaGabriel Burgos Rodriguez ha tingut una vida molt interessant i ha viscut coses que poca gent ha viscut.
Ell va néixer el 27 de febrer de 1975 a Barcelona. Quan ell ja tenia 16 anys els seus pares es van divorciar llavors va ser quan la seva mare es va casar amb un home català i independentista de cap a peus i el seu pare va tenir una altra filla amb una dona diferent. Després ell junt amb les seves tres germanes, els seus quatre germanastres, la seva mare i el seu padrastre, se'n van anar a viure a la Molina, allà es va fer instructor d'esquí, però temps després se'n van haver d'anar ja que la seva mare va perdre el treball per conseqüència d'això van haver de mudar-se a un altre poble on es va fer entrenador de futbol. Allà va ser quan va conèixer a la meva mare i va començar a treballar com informàtic.
En resum, el meu pare és el meu heroi i estic molt orgullosa d'ell per tot el que ha fet per mi.
La meva germana
ResponEliminaLa meva germana té una vida molt interessant, actualment té una edat de 15 anys i porta com a curs 4 d'ESO i també no ha repetit mai.
Podríem portar com a fet rellevant d'ella és que és un cas perdut, em refereixo que no s'organitza bé, però és humana i com diu el refrany qui té boca s'equivoca. Ella i jo em viscut moltes aventures només en els 13 anys que portem junts com a germans, tenim unes quantes anècdotes interessants: com aquella vegada que vam fer macarrons a la paella perquè no s'havíem com es feien. Seguidament d'això em tingut moltes reunions familiars que han sigut molt divertides.
En conclusió la meva germana té una vida molt interessant per explicar i fe una novel·la d'ella.
EL MEU ANIVERSARI
ResponEliminaVull reviure un dia molt especial, el meu aniversari, tothom té un aniversari i tothom el viu com un dia únic.
Un divendres, just acabar l’escola vaig anar a dinar amb les amigues a un restaurant. Quan vam acabar de dinar i petar la xerrada, em van donar els regals i el pastis, que per cert estava fastigosament bo, farcit de xocolata.
Desprès vam anar a fer una volteta per La Roca, rient i fent fotografies per no oblidar aquells moments. Més o menys allà a les 18:00 ja ens van venir a buscar les mares ja que la Laia i jo havíem d’anar a dansa a les 18:30. Després de dansa allà a les 20:00 la Laia va venir a dormir a casa meva. A casa m’estaven esperant els regals de la meva família i un bon sopar.
En conclusió, aquest dia m’ho vaig passar molt bé, ja que a part de ser un dia especial per mi, qualsevol divendres a la tarda amb amigues és divertit.
UN ACCIDENT INESPERAT
ResponEliminaUn dia vam anar cap a un poble de la Cerdanya Francesa, per celebrar el dia de Sant Esteve amb la família tots plegats.
Quan vam marxar de casa eren les 9:45 del matí i feia molt de fred. A les 10 vam quedar amb els nostres avis per anar junts cap a Lló. Tot seguit, quan van arribar, vam anar en direcció a la collada de Tosses. Sobre les 11 vam arribar a dalt de la collada i es veia que tot estava nevat i els meus avis van tenir de posar cadenes per no patinar. Vam continuar el trajecte fins a Puigcerdà, que allà vam parar per estirar les cames.
Més tard, quan ja havíem passat la frontera, vam veure com un cotxe ens va avançar molt de pressa i tots ens vam quedar molt sorpresos. Al cap d’una estona, el mateix cotxe ens el vam trobar estavellat contra un arbre fora de la carretera. El meu pare va trucar al 112 i van venir molt ràpid.
En resum, nosaltres vam marxar i vam seguir cap a casa els nostres tiets.
Un dia de setmana santa vaig anar un torneig de futbol era un dels millors jugadors que i havien en allà, però em va passar una anècdota que em canviaria la vida per sempre.
ResponEliminaEn un descans em vaig posar a jugar al tocar i parar amb els meus amics d’equip, però en un moment que vaig voler girar per amagar-me el peu es va quedar quiet al lloc i la cama em va girar amb tanta força que la vaig trencar com si fos un llapis. La meva família i jo vam anar corrent a l’hospital que ens cobria l’assegurança de família i vam acabar a la Tecno de Barcelona en la qual em vaig estar un mes i mig. Després d’aquest temps em van operar i després d’unes dues setmanes en observació em van portar a casa. Durant uns sis mesos no vaig poder mourem o de la cama o del sofà fins que un dia amb van tornar a operar per treure’m els ferros que m’havia posat a l’anterior operació, en el mateix dia ja vaig poder començar a caminar de nou.
Finalment vaig poder tornar a tenir la vida de qualsevol nen.
HE TORNAT A AQUEST BONIC POBLE
ResponEliminaÉrem molt petits, jo no tenia ni cinc anys quan vaig deixar aquell bonic poble.
Era un divendres, festiu, i vaig anar a comprar amb l'avi.
Quan vam tornar, vaig veure la meva mare sortint amb unes grans caixes. No me'n vaig preocupar i en un tres i no res, ja estava jugant a pica-paret amb el veí de dalt, que era el meu millor amic.
Quan ja estàvem tan cansatsque ja no podíem dir ni fava, la meva mare em va cridar i em va dir "Joan, anem a casa".
Quan vaig baixar les escales, vaig veure a la meva mare amb tres maletes a les mans i oferint-me'n una.
Vam arribar amb ulls plorosos a Santa Eulàlia per haver deixat la nostra terra natal, ens van ensenyar el pis on viuríem el següent any i ens va agradar.
Ja som tots molt grans, ja tinc tretze i he tornat a aquest bonic poble.
EL SECRET DE LA MEVA COSINA
ResponEliminaAvui explicaré una anècdota sobre la meva família i un secret de la meva cosina.
Un dia estàvem dinant a casa de l’àvia tota la família. La meva cosina i el meu cosí es van aixecar de cop i volta iens van dir que ella estava embarassada d’un nen o nena i que estava de tres mesos. Seguidament ens van dir que el dia del caga tió quan el caguéssim sabríem si seria nen o nena. En arribar el dia vam cagar-lo uns quants cops i el últim cop va cagar un regal que posava “FUTURS PAPIS”. El van obrir i el meu cosí va dir: és una nena i jo em vaig alegrar però després van ensenyar el regal i era un conjunt més petit que una formiga de 0 mesos i de color blau això volia dir que en realitat era un nen. Tots estàvem molt contents però jo volia una nena perquè ja tinc bastants cosins nens de part de ma mare, però no passa res el pròxim serà una nena. Igualment em vaig alegrar moltíssim.
En conclusió estic molt contenta de que la meva cosina hagi tingut un fill perquè soc tieta cosina i a mi m’agraden moltíssim els nens petits.
PROBLEMES AMB EL VIATGE A CUBA
ResponEliminaPartàvem molts mesos esperant aquest viatge, sis, per ser més concrets. Però el veritable problema va sortir a l'Aeroport.
Aquell dia, ens vam aixecar a les cinc de la matianada, el vol cap a París, França, sortia a les dotze del migdia i vam arribar a les sis a l'Aeroport.
El primer que vam fer a l'arribar va ser anar a facturar, havíem d'aprofitar ja que pràcticament no hi havia ningú.
Quan la meva mare va entregar el seu passaport no el van acceptar perquè estava caducat i ella no se'n havia adonat, això va ser com si aigua congelada caigués a sobre meu. Ella va canviar el seu vol per al dia següent i se'n va anar a dormir a casa d'una amiga.
Nomès volàvem el meu padrastre, la meva germana i jo! Nosaltres no savíem res d'allò.
El vol cap a França va arribar amb dues hores de retard, això significa que a la meva mare sí li donava temps a volar amb nosaltres.
Al dia segúent, quan vam arribar a Cuba no trovàvem les nostres maletes, era perquè no havien volat amb nosaltres. Les vam reclamar i al dia següent van arribar amb la meva mare. Vam gaudir d'unes vacances amb la família.
EL MILLOR GOS
ResponEliminaExplicaré una anècdota una mica dolorosa per mi. Una anècdota que mai se n'anirà dels meus récords.
Era un dia assolellat d'estiu, deu fer uns 4 anys. La meva gossa Nika acabava de tindre cadells, exactament 9, 8 femelles i un mascle.
Els vam regalar tots menys el mascle, ja que ens va fer gracia i perquè la Nika també tingués companyia d'un dels cadells.
Van passar més o menys 3 setmanes i encara no haviem posat nom al gosset. El meu germá tenia un oeluix que a la panxa tenia escrit Duc i sempre que el gosset ho veia es tirava sobre d'ell per jugar. Per això vam decidir posar-li Duc.
Era molt bon gos, vaig estar una setmana malalta i ell no es movia del cosat del meu llit, si em movia ell mirava per veure si estava bé.
Desgraciadament, un dia es va escapar i el van atropellar. I mai més el podré veure.
L'estimaré sempre el portaré al cor, l'he estimat tant... d' aquí a la lluna, va ser un gran gos i espero que estigui descansant bé al cel, s'ho mereix.